Assassinat al London Empire State

 

Hi havia una vegada, a un edifici al centre de Londres, vivia una xica jove, es deia Gwendolyn de Villers. Era alta, amb els cabells castanys i els ulls verdosos, era de constitució prima, tenia 21 anys. Els seus pares van morir quan ella tenia quinze anys, en un accident de cotxe. Gwendolyn vivia sola al seu pis, era milionaria, ja que havia heretat una gran fortuna després de la mort de la seua germana i a la vegada millor amiga: Rosemary de Villers. Va ser trobada al carrer amb un tir al cap fa dos anys. Després d’això Gwendolyn es va quedar destrossada. No eixia més que per a treballar, quasi no menjava i no en tenia molts amics. El dia 10 de desembre tornava a casa de treballar, aquesta vegada havia donat més volta, necessitava pensar.

-“Què bonic és l’hivern” -pensà mentre mirava la neu que recobria tota la ciutat.

Les seues botes s’havien deslligat, va agenollar-se a lligar-les quan va creure notar que hi havia algú mirant-la. Girà el cap a totes les direccions. Res. Va fer una risa nerviosa i se’n va anar ràpidament a casa.

Estava tremolant del fred mentre intentava ficar la clau a la porta, també estava una mica nerviosa. Va entrar al seu pis i es va llevar l’abric. Tenia una casa gegant, molt minimalista pel qual també un poc buida; no tenia quasi fotografies, les va llevar després de la mort de Rosemary, ja que la seua germana eixia en quasi totes. Quasi no en tenia gana, així que es va prendre un somnífer (recomanació del seu psicòleg), i se’n va anar al llit.

Va alçar-se a les dos del matí extranyada.

-”El somnífer no m’ha fet efecte” -va pensar Gwendolyn. Li feia mal el cap, tot es movia. Va alçar-se al bany a tirar-se un poc d’aigua a la cara quan, de sobte, reflectada a l’espill, va veure una sombra creuant el seu saló. Es va girar i va intentar cridar, però sense resultats. Tot al seu voltant va desaparèixer. Aquell matí la van trobar morta a la seua casa.

 

James Montgomery eixia aquell matí de sa casa. 08:56. Arribava tard. No li donava temps a agafar el metre, va haver d’anar en cotxe. De la seua casa a la comissaria hi havien 10 minuts.

-”Merda, com torne a arribar tard...” -va pensar mentre agafava l’abric ràpidament.

James era inspector de policia, treballava a la comissaria més cèntrica de Londres, havia eixit en molts periòdics per haver resolt crims. Era molt llest i amb un olfacte especial per als criminals, no se li escapava ni una. Era d’estatura mitjana, amb els ulls blaus amb motes violetes i els cabells foscos. Totes a la comissaria deien que era l’inspector més guapo de Londres, totes menys la seua companya de comissaria: Cyntia Hale. Tenia els cabells rossos i llargs, sempre arreplegats a una cua molt alta, era tota una professional al cos de policia i molt correcta per a tot.

-Aplegues tard, Montgomery -li va dir amb una mirada de desaprovació. -Ens han cridat de l’edifici London Empire State, ha hagut un assassinat.

El London Empire State era l’edifici més alt de tot Londres, era molt car viure allí, ja que a més d’alt, era cèntric. James i Cyntia estaven pujant per l’ascensor. Planta 15, havien arribat. Hi havia un gran policia a la porta.

-Indentificació. -la seua veu era molt greu.

Cyntia va mostrar-li la seua placa. Ell es va fer a un costat.

-Causa de la mort? -va preguntar James al forense.

-Inspector Montgomery, m’alegra vore’l altra vegada -va dir el forense amb un somriure al rostre.

Cyntia va posar els ulls en blanc, era de les persones que millor ho feien.

-Bon dia, inspectora Hale -va dir el forense. -Veniu amb mi, a Gwendolyn de Villers l’ han trobat morta aquest matí, ens ha cridat un veí.

James i Cyntia es van passar el matí registrant el pis. Hi havia un rastre de fang que anava des del balcó al sòl de la cuina.

-Disculpeu, aquest xic diu que coneixia a la víctima -el guarda de seguretat de la porta duia a un xic, d’uns 20 anys amb cara aterrada. Era pel-roig i molt alt.

-Bon dia, xic, sóc l’inspector James Montgomery, coneixies a Gwendolyn?

-Sí, erem companys del treball -va quequejar el xic. -Em dic Marc.

Marc els va contar que treballava amb Gwendolyn a una empresa de disseny, ell s’encarregava dels diners i ella era fotògrafa.

-Si necessiteu qualsevol cosa estic pel que vulgau -va dir Marc mentre el guarda l’acompanyava a l’eixida.

-Ho tindrem en compte, moltes gràcies! -va agrair-li James.

Mentre Marc eixia se li va caure una cadena de la butxaca.

-Espera, xic, t’has deixat una... -la porta de l’ascensor es va tancar als nassos de James.

La cadena portava un bonic número 15.

-James, què fas ahí? -preguntà Cyntia. -Tenim treball.

 

Ja era el dia següent, James acabava d’arribar a comissaria.

-D’acord, l’autopsia diu que Mrs. de Villers va ser enverinada amb un verí molt fort que hi havia al seu somnífer, pareix que algú el va ficar sense que ella s’adonés  -va dir Cyntia.

-La porta de sa casa no era forçada, això vol dir que Gwendolyn va obrir-li la porta a l’assassí -comentà James.

-Què et fa pensar que no va posar-li el verí quan va entrar pel balcó? -preguntà Cyntia.

-He estat investigant el verí, actúa a les dos hores amb l’estómac ple, però si no havies menjat res abans, com era el cas de la víctima, actua tres hores després, l’assassí no comptava amb allò -explicà James.

-El forense diu que l’hora de la mort va ser a les dos de la madrugada.

-Això vol dir que es va prendre el somnífer cap a les onze.

-I l’assassí va entrar a les dos buscant algo i es va sorprendre, ja que Gwendolyn ja hauria d’estar morta des de la una de la matinada.

-Disculpe, James -un company de comissaria els va interrompre. -Tinc la cinta de la càmera de seguretat del portal de l’edifici i també el nom de la veïna que va cridar-nos: Lauren Marin, una anciana amb molt diners que diu que viu al pis d’enfront, diu que aquell matí no va sentir a Gwendolyn eixir per la porta com tots els matins i va tocar al timbre per si havia passat algo.

-A més de tindre molts diners, és una xafardera -va dir Cyntia amb despreci.

-“Aquesta Cyntia...” -pensà James.

Es van passar el que quedà de dia revisant la càmera de seguretat del dia de la mort.

I al dia següent...

-Durant tot el dia van pujar moltíssimes persones, quasi totes vivien allí -digué Cyntia.

-Quantes d’elles anaven al pis quinzé? -preguntà James.

-Hm, dotze.

-I mentre Gwendolyn era a casa?

-Només quatre.

-Perfecte, vull els seus noms.

Cyntia i James van anar al London Empire State a demanar els noms d’aquelles persones al recepcionista.

-Moltes gràcies -digué James al martxar-se.

A comissaria van estar revisant els expedients de les quatre persones que havien pujat al pis quinzé mentre que Gwendolyn estava a casa: l’anciana Lauren Marin, que resulta que no viu al pis d’enfront, sinò al del costat hi havia anat a “passejar-se”; el company de treball Marc, que havia anat per un assupmte de treball; el recepcionista, deia que Gwendolyn l’havia cridat queixant-se de les canyeries del bany; i l’anterior parella de Gwendolyn, un xic anomenat John, al qual ella va deixar perquè la va enganyar amb altra, volia reprendre la relació.

-Tots haurien pogut ficar el verí al seu somnífer -va dir James.

-És clar que va ser l’ exparella, no? -digué Cyntia. -Ell va voler reprendre la relació, ella va dir-li que no i ell va voler matar-la.

-Hm, crec que és massa obvi -comentà James.

-Podria haver sigut el recepcionista, es va posar pàl·lid quan li preguntàrem pels noms dels que van entrar a casa de Gwendolyn aquell dia.

-No ho sé, anem a anar a parlar amb Mrs. Marin, no em fie d’ella.

 

-Policia! -James Montomery va trucar a la porta de Lauren Marin.

Quan aquesta va obir es va quedar congelada.

-Oh, bon dia, senyors, com saben vostés que jo visc açí? -preguntà extranyada.

-Quan va dir que no va sentir a Gwendolyn aquell matí era clar que hauria de viure al seu costat, aquest pis serà molt car, però les seues parets... -li diguè Cyntia amb cara de pocs amics.

-I com que viu al costat, els seus balcons estan connectats, de manera que vosté va poder entrar a la seua casa perfectament! -va dir James alçant el to de veu.

Lauren el mirava com qui mira a un lleó que està a punt de devorar-lo.

-Mire, Mrs. de Villers i jo no teníem cap problema, però sí que puc dir-te que el dia de la seua mort vaig escoltar-la discutint amb algú, deien coses com que ella havia descobert tot el que havia passat gràcies a un llibre i ell li deia que s’ho pensara millor -va dir Lauren.

-Moltes gràcies Mrs. Marin, ja li direm alguna cosa -va dir ràpidament James, agafant a Cyntia del braç i traguent-la a trompades de la casa.

James va tancar la porta i va dir:

-Necessitem tornar a revisar la casa de la víctima, crec que no vam mirar bé.

 

Cyntia i James estaven entrant al pis de Gwendolyn quan, de sobte, van veure a algú.

-Posa les mans on puga veure-les i ni se t’ocorrisca moure’t perquè et dispare! -cridà Cyntia.

James va encendre el llum per veure la cara del que havia entrat a casa de Gwendolyn i... era el recepcionista!

-Es pot saber què fa vosté ací?

-Jo... només estava... buscava...

-Tu te’n  véns a comissaria, xic, i prou de ximpleries! -soltà James.

 

Mentre interrogaven al recepcionista, que es deia Carlos Jesús Hernández, aquest els va contar que es va traslladar de Sud Amèrica ací fa quatre anys, i que el dia de la mort de Gwendolyn també va escoltar aquella conversa, no li va donar importància, però a l’assabentar-se de que ella havia mort, va creure que es tractava d’un llibre on revelaven el lloc d’un quadre amb molt valor o un sac de diners. James Montgomery el va deixar anar.

 

-Però què fas? -cridà Cyntia. -T’has tornat boig? És el nostre sospitòs número u!

-Tranquil·la, Cyntia, tranquil·la... -va dir James mentre se n’anava.

Cyntia estava que explotava.

Al dia següent James va anar a primera hora a casa de la víctima, a buscar aquell llibre tan famós del que tots parlaven. Es va passar tot el matí i quasi tota la vesprada allí fins que va trobar el que buscava: el llibre, però no era un llibre, sinó un diari, el diari de la germana de Gwendolyn: Rosemary de Villers.

Va agafar el telèfon i va cridar a Cyntia:

-Cyntia, reunix als sospitosos, he descobert qui és l’assassí.

Eren les huit de las vesprada del 20 de desembre, tots estaven preparant les festes, hm, quasi tots. Lauren Marin, Marc Hastings, Carlos Jesús, John, quatre guardes de seguretat, Cyntia i James eren a comissaria: pareix que s’havia resolt tot.

-Molt bona nit a tots i moltes gràcies per vindre -va començar l’inspector James Montgomery. -Estem ací per la mort de la jove Gwendolyn de Villers, que es va trobar enverinada l’11 de desembre a la seua casa. L’assassí va possar el verí al seu somnífer, això ja ho sabeu. Gwendolyn hauria pogut ser assassinada per asumptes amorosos -digué mirant a John, aquest va apartar la mirada-, pot ser perquè l’assassí tenia un pis molt petit i volia fer una reforma -els ulls de James es van anar a Lauren Marin, aquesta els va baixar- o simplement per quedar-se amb una gran quantitat de diners d’un tresor amagat -el recepcionista Carlos Jesús es va donar per al·ludit.

-Però no, no va ser per cap d’aquestes maneres -continuà James. -Vaig trobar el diari de la germana assassinada de Gwendolyn: Rosemary, aquella xica va morir perquè sabia massa. Al diari, Rosemary contava tot sobre el xic que estava investigant: un xic amb el que es va creuar una vegada i va vore com matava a una jove innocent, Rosemary l’havia descobert i anava a contar-ho a la policia, però no va arribar a temps, el jove se li va adelantar. Gwendolyn va descobrir el diari de Rosemary un dia que revisava les seues coses, apareixia el número 15 per tots els costats, i mesos més tard, al seu treball, va creure reconéixer al xic pel-roig i alt que havia assassinat a la seua germana: Marc.

-Vosté no té proves d’això! -cridà Marc fora de sí.

-Clar que les tinc -va dir James amb un aire de superioritat ensenyant-li la cadena amb el número quinze que se li va caure el dia de la mort. -Crec que açò és teu.

Els demés ex-sospitosos no s’ho podien creure.

-I pots explicar com ho va fer? -preguntà John.

-És clar que sí -diguè James. -Marc es trobava al seu treball quan va sentir el nom i cognoms de Gwendolyn, i aquell cognom li sonava. Va investigar-la i va adonar-se que era la germana de la xica que el va descobrir fa tres anys, a més, vivia a l’edifici i planta on vivia ella: London Empire State, planta 15. Gwendolyn es va deixar sense voler una pàgina del diari a la seua oficina, i Marc la va descobrir: sabia que el delataria. Per això va anar a sa casa a intentar convéncer-la de que no contara res, sense molt d’èxit, i va aprofitar per posar verí al seu somnífer. Quan aquella nit va anar a desfer-se del diari, es va sorprendre quan va vore a Gwendolyn desperta: el somnífer no havia funcionat? Aleshores, Gwendolyn es va caure al sòl i Marc va aconseguir el que volia.

-Marc Hastings, queda vosté detingut per l’assassinat de Rosemary i Gwendolyn de Villers -va dir Cyntia posant-li unes esposes.

 

Pareix que l’assassí no s’en va eixir amb la seua, o sí?